140 aniversario Jujol

2019, Sant Joan Despí (Barcelona)
140 aniversario Jujol
2019, Sant Joan Despí (Barcelona)

En 2019 el artista AMPPARITO ganó la convocatoria que gestionamos en conjunto con el Ayuntamiento de Sant Joan Despí por la realización de un mural en homenaje al arquitecto Josep Maria Jujol. Esta acción se enmarcó dentro de las actividades en honor al 140 aniversario de su nacimiento y que se produjeron en la ciudad Sant Joan Despí de la cual fue arquitecto municipal muchos años.
La convocatoria tuvo una buena participación nacional e internacional con más de 70 inscritos. El ganador realizaría una residencia artística en la ciudad y pintaría un mural a inaugurar la semana principal de los actos en honor a la figura del arquitecto.

En palabras del artista:

Josep María Jujol se dejó influir por la naturaleza hasta tal punto que se hace patente en todas sus obras. No era un arquitecto al uso, dado que llevaba sus gestos hasta el extremo, ese estilo al dibujar o escribir, una suerte de pendolista del subconsciente, que con un método altamente expresivo cubría toda superficie disponible. su estilo permea de la ornamentación a lo estructural, creando superficies con connotaciones oníricas, como se puede apreciar en las escaleras de Can Negre, en la Casa Mañach o en el teatro Metropol de Tarragona.

Uno de los aspectos que mas llamó mi atención fue su caligrafía, espasmódica, altamente gestual y enigmática, que mantiene la legibilidad en un segundo plano. Las inscripciones de los nombres de sus hijos en la capilla del Can Negre dan fe de ello. Si bien su lectura no resulta evidente, crea un contraste genial con el conjunto de la sala, un barroco exuberante que te engulle y te hace ser parte de la estancia.

Este nervio es también evidente en la forma que diseñaba verjas y puertas, una sinfonía de cortes, deformaciones, plegados y abolladuras. Estos entramados me recuerdan a las ramas de un árbol recién podado, esos espasmos y cambios de sentido son fruto del subconsciente, lo más natural y primigenio. Es imposible realizarlos a través del tamiz de la consciencia, es necesario liberar la mano, escapar del control de la razón. Considero esta conexión altamente significativa, dado que los elementos orgánicos están muy presentes en la toda la obra de Jujol. Probablemente esto sea debido a su carácter religioso, es así que el vínculo con la naturaleza está muy presente, el modo en que los elementos actúan sobre la materia toma un carácter principal. Del mismo modo que el agua y el viento erosiona las rocas, él modela los cantos de elementos arquitectónicos prefabricados para hacerlos suyos, borrando cualquier huella de asepticismo tan característica de la arquitectura moderna del momento (punto de ruptura, exposición 1929, pabellón de Barcelona de Mies van der Rohe VS fuente de la plaza de España, Jujol).

Viendo la propia creación como algo cíclico, que necesita de sustratos de los antiguo, aparentemente inútiles, para ser reorganizado y crear lo nuevo. Así como las plantas necesitan de tiempo, calor, agua, oscuridad, sol y nutrientes (estiércol u otras plantas en descomposición, cenizas, etc.) para desarrollarse, los dos árboles de enfrente del muro han necesitado de todos estos elementos para ser lo que son a día de hoy. Una transformación de esqueje a lo que son hoy y con el paso del tiempo su inexorable desaparición.
Es por ello que me parece significativo anclar este testigo de la naturaleza en el año 2019, el mismo que el 140 aniversario del nacimiento de Jujol. Hacer un retrato de un árbol al lado del propio árbol lo congela en el tiempo, este elemento cotidiano y casual funciona como la desbandada de los patos de la Casa Serra Xaus, como un germen desde el cual empezar a crear.
De esta manera se quieren hacer patente esos elementos de la naturaleza, el paso del tiempo, ese inevitable camino hacia la desaparición a través del desarrollo, de decisiones inconscientes, sucesos vitales, ¿por qué una rama tuerce a la derecha, o al izquierda o se mantiene recta? ¿cómo afecta las decisiones del jardinero que lo poda en su desarrollo? ¿y los edificios que lo rodean dejando que de luz solo en ciertas partes? ¿cómo la alteración del entorno modificará los caminos que siguen sus ramas? Todo ello resulta impredecible, al igual que la gestualidad de Jujol, simplemente encuentra caminos que son fruto de muchas variables de la misma manera que la naturaleza.

Con esta pieza se crea algo que como todo lo que nos rodea, desaparecerá, sospecha de estiércol. ¿qué perecerá antes, el árbol o su retrato del año 2019? Sea como fuere lo que es seguro es que pasará a formar parte de ese sustrato que servirá como base para lo nuevo que vendrá.

Debido a este carácter mutable de la obra, propuse hacer una foto desde los dos puntos de vista elegidos una vez al mes el primer año. Y bianualmente los años restantes (antes y después de podar) para seguir el proceso de cambio del objeto respecto al modelo.

140 aniversari Jujol

2019, Sant Joan Despí

 

Introducció

L’any 2019 l’artista AMPPARITO va guanyar la convocatòria que vam gestionar en conjunt amb l’Ajuntament de Sant Joan Despí per la realització d’un mural en homenatge a l’arquitecte Josep Maria Jujol. Aquesta acció es va emmarcar dins de les activitats en honor al 140 aniversari del seu naixement i que es van produir a la ciutat Sant Joan Despí de la qual va ser arquitecte municipal molts anys.
La convocatòria va tindre una bona participació nacional i internacional amb més de 70 inscrits. El guanyador realitzaria una residència artística a la ciutat i pintaria un mural a inaugurar la setmana principal dels actes en honor a la figura de l’arquitecte.

 

En paraules de l’artista:

Josep María Jujol es va deixar influir per la naturalesa fins a tal punt que es fa patent en totes les seves obres. No era un arquitecte a l’ús, atès que portava els seus gestos fins a l’extrem, aquest estil en dibuixar o escriure, una sort de pendolista del subconscient, que amb un mètode altament expressiu cobria tota superfície disponible. El seu estil s’embeu de l’ornamentació a l’estructural, creant superfícies amb connotacions oníriques, com es pot apreciar en les escales de Ca Negre, a la Casa Manyac o en el teatre Metropol de Tarragona.

Un dels aspectes que més va cridar la meva atenció va ser la seva cal·ligrafia, espasmòdica, altament gestual i enigmàtica, que manté la llegibilitat en un segon pla. Les inscripcions dels noms dels seus fills en la capella del Ca Negre donen fe d’això. Si bé la seva lectura no resulta evident, crea un contrast genial amb el conjunt de la sala, un barroc exuberant que t’engoleix i et fa ser part de l’estada.

Aquest nervi és també evident en la forma que dissenyava reixats i portes, una simfonia de corts, deformacions, plegats i abonyegadures. Aquests entramats em recorden a les branques d’un arbre recentment podat, aquests espasmes i canvis de sentit són fruit del subconscient, el més natural i primigeni. És impossible realitzar-los a través del tamís de la consciència, és necessari alliberar la mà, escapar del control de la raó. Considero aquesta connexió altament significativa, atès que els elements orgànics estan molt presents en tota l’obra de Jujol. Probablement això és degut al seu caràcter religiós, és així que el vincle amb la naturalesa està molt present, la manera en què els elements actuen sobre la matèria pren un caràcter principal. De la mateixa manera que l’aigua i el vent erosiona les roques, ell modela els cants d’elements arquitectònics prefabricats per a fer-los seus, esborrant qualsevol petjada asèptica tan característica de l’arquitectura moderna del moment (punt de ruptura, exposició 1929, pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe VS font de la plaça d’Espanya, Jujol).

Veient la mateixa creació com una cosa cíclica, que necessita substrats de l’antic, aparentment inútils, per a ser reorganitzat i crear el nou. Així com les plantes necessiten temps, calor, aigua, foscor, sol i nutrients (fem o altres plantes en descomposició, cendres, etc.) per a desenvolupar-se, els dos arbres d’enfront del mur han necessitat tots aquests elements per a ser el que són avui dia. Una transformació d’esqueix al qual són avui i amb el pas del temps la seva inexorable desaparició.
És per això que em sembla significatiu ancorar aquest testimoni de la naturalesa l’any 2019, el mateix que el 140 aniversari del naixement de Jujol. Fer un retrat d’un arbre al costat del mateix arbre el congela en el temps, aquest element quotidià i casual funciona com la desbandada dels ànecs de la Casa Serra Xaus, com un germen des del qual començar a crear.
D’aquesta manera es volen fer patent aquests elements de la naturalesa, el pas del temps, aquest inevitable camí cap a la desaparició a través del desenvolupament, de decisions inconscients, successos vitals, per què una branca torça a la dreta, o a l’esquerra o es manté recta?, com afecta les decisions del jardiner que el poda en el seu desenvolupament?, i els edificis que ho envolten deixant que de llum només en certes parts?, com l’alteració de l’entorn modificarà els camins que segueixen les seves branques? Tot això resulta impredictible, igual que la gestualitat de Jujol, simplement troba camins que són fruit de moltes variables de la mateixa manera que la naturalesa.

Amb aquesta peça es crea alguna cosa que com tot el que ens envolta, desapareixerà, sospita de fem. Què perirà abans, l’arbre o el seu retrat de l’any 2019? Sigui com sigui el que és segur és que passarà a formar part d’aquest substrat que servirà com a base per al nou que vindrà.

A causa d’aquest caràcter mutable de l’obra, vaig proposar fer una foto des dels dos punts de vista triats una vegada al mes el primer any. I bianualment els anys restants (abans i després de podar) per a seguir el procés de canvi de l’objecte respecte al model.

140th aniversary Jujol

2019, Sant Joan Despí (Barcelona)

 

Introduction
In 2019 the artist AMPPARITO won the call that we managed in conjunction with the City of Sant Joan Despí for the realization of a mural in honor of the architect Josep Maria Jujol. This action was part of the activities in honor of the 140th anniversary of his birth and which took place in the city of Sant Joan Despí of which he was municipal architect for many years.


The call had a good national and international participation with more than 70 entrants. The winner would make an artistic residency in the city and paint a mural to inaugurate the main week of events in honor of the figure of the architect.

 

A few words from the artist:

Josep María Jujol allowed himself to be influenced by nature to such an extent that it is evident in all his works. He was not an architect to use, since he took his gestures to the extreme, that style when drawing or writing, a kind of pendolist of the subconscious, who with a highly expressive method covered all available surface. his style permeates from the ornamentation to the structural, creating surfaces with dreamlike connotations, as can be seen in the Can Negre stairs, in the Casa Mañach or in the Metropol theater in Tarragona.

One of the aspects that most caught my attention was its calligraphy, spasmodic, highly gestural and enigmatic, which maintains legibility in the background. The inscriptions of the names of their children in the Can Negre chapel attest to this. Although its reading is not evident, it creates a great contrast with the whole of the room, an exuberant baroque that engulfs you and makes you be part of the room.

This nerve is also evident in the way he designed gates and doors, a symphony of cuts, deformations, bends and dents. These frameworks remind me of the branches of a recently pruned tree, those spasms and changes of meaning are the result of the subconscious, the most natural and primitive. It is impossible to carry them out through the sieve of consciousness, it is necessary to free the hand, escape the control of reason. I consider this connection highly significant, since organic elements are very present in all of Jujol’s work. This is probably due to its religious nature, so the link with nature is very present, the way in which the elements act on matter takes on a main character. In the same way that water and wind erode the rocks, he models the edges of prefabricated architectural elements to make them his own, erasing any trace of asepticism so characteristic of modern architecture of the moment (breaking point, 1929 exhibition, Barcelona pavilion of Mies van der Rohe VS fountain in the Plaza de España, Jujol).

 

Seeing creation itself as something cyclical, which needs substrates from the old, apparently useless, to be reorganized and create the new. Just as plants need time, heat, water, darkness, sun and nutrients (manure or other decomposing plants, ashes, etc.) to develop, the two trees in front of the wall have needed all these elements to be what they want. are today. A transformation of cuttings to what they are today and with the passage of time their inexorable disappearance.

That is why it seems significant to me to anchor this witness of nature in the year 2019, the same as the 140th anniversary of the birth of Jujol. Making a portrait of a tree next to the tree itself freezes it in time, this daily and casual element works like the spread of the ducks of Casa Serra Xaus, like a germ from which to start creating.
In this way they want to make clear those elements of nature, the passage of time, that inevitable path towards disappearance through development, of unconscious decisions, vital events, why does a branch twist to the right, or to the left or does it stay straight? How does it affect the decisions of the gardener who prunes him in his development? What about the buildings that surround it, leaving light only in certain parts? How will the alteration of the environment modify the paths that its branches follow? All this is unpredictable, like Jujol’s gestures, he simply finds paths that are the result of many variables in the same way as nature.

This piece creates something that, like everything around us, will disappear, suspicion of manure. What will perish before, the tree or your portrait of the year 2019? Be that as it may, what is certain is that it will become part of that substrate that will serve as the basis for the new that will come.

Due to this mutable nature of the work, I proposed to take a photo from the two points of view chosen once a month the first year. And biannually the remaining years (before and after pruning) to follow the process of changing the object with respect to the model.